Poca gent ho té en compte, però els triomfs esportius són cada vegada més una bona mesura per conèixer el grau de desenvolupament humà d'un determinat país. Fa uns mesos les estadístiques europees van certificar que Espanya havia superat per primer cop Itàlia en producte interior brut per càpita. El president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va manifestar inclús el seu desig de superar en poc temps també a França. Això a un Estat com Espanya té encara més mèrit, donat que la distribució de la renda personal és de les més equitatives del món, que la redistribució estatal de la riquesa ha apropat les comunitats autònomes més pobres a les més riques i que, tot i les dificultats, el procés d'integració de molts immigrants en molt poc temps ha estat satisfactori.
Trec el tema de l'esport perquè la selecció espanyola ha quedat quarta al Campionat Europeu de Natació, amb el mateix número de medalles que França. Fa uns anys això hauria estat impossible. Aquesta dada fa pensar que la collita de guardons en els Jocs Olímpics de Pequín serà necessàriament bona. I com ha passat amb la natació, la contribució catalana serà decisiva en el resultat global d'Espanya. Només faltaria un petit detall perquè tot plegat sigui motiu de festa pels catalans. Entre la quimera de que Catalunya compti amb seleccions esportives pròpies com si fos un Estat i la negativa radical a que la representació olímpica espanyola pugui visualitzar la seva pluralitat hi ha molts punts intermitjos. Busquem-los.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada