Harto de la lotería

Un año más el sorteo de la lotería de Navidad copa casi por completo el espacio de los medios de comunicación. Yo, hace ya algún tiempo, me declaré objetor al respecto. Apenas he jugado nada y menos jugaré el año que viene. Es un guión sin lugar a la sorpresa. Volvemos a leer y a escuchar la misma sarta de tópicos de todas las Navidades: que si el premio está muy repartido, que si ha tocado en un barrio humilde, que si la compra de décimos se ha doblado allá donde ha habido una desgracia, que si ha tocado un quinto premio en la Bruixa d’Or, que si me devuelven el dinero de una participación de dos euros de una asociación cultural de Burgo de Osma.
Lo odio, primero, porque es un juego complicadísimo, deliberadamente oscuro: con sus décimos, participaciones, billetes, pedreas, donativos, gordos y menos gordos. Todo el mundo habla pero creo que pocos saben. Y, segundo, lo odio porque es un juego aristocrático, el premio es proporcional a la cantidad que juegas. Sólo ganan los ricos. La primitiva es más democrática, con un euro pueden tocarte millones. Y por si no fuera poco calvario viene después la puntilla del Niño para hastiarnos por completo.

Més tropes fora

Em sembla bé la proposta de la Ministra de Defensa, Carme Chacón, d’augmentar el nombre de soldats espanyols en missió a l’estranger. Es correspon amb la legítima aspiració d’Espanya de pintar alguna cosa, després de molt anys, en el món. Si volem dir sempre la nostra hem de ser-hi presents en totes les circumstàncies. I atributs tenim per representar un paper més important dins del concert mundial: som la vuitena potència econòmica per davant d’Itàlia, moltes empreses espanyoles lideren les inversions al països germans d’Hispano-Amèrica, malauradamet som un del estats que més lluiten en la eradicació de la xacra del terrorisme i la nostra contribució en matèria de cooperació al desenvolupament és creixent.
No m’agrada ser ciutadà d’un país el president del qual envia els seus conciutadans a una guerra injusta i innecessària com va fer el president Aznar amb la seva famosa foto de les Açores. M’estimo més ser d’un país capdavanter en la lluita per la igualtat d’homes i dones, que propugna el diàleg entre el món occidental i el món islàmic, que, en definitiva, contribueix tot plegat a millorar la governança mundial.

Rosa Díez ets una mentidera

Rosa Díez menteix i ho sap. Em sembla bé que la senyora Rosa Díez hagi donat una conferència a la seu de l’Ateneu. Es un gest de democràcia que honora la vella institució barcelonina. Però no em sembla creïble que continuï afirmant que per molt que els seus amics catalans li ho continuen negant el castellà és una llengua perseguida a Catalunya. Per molt que els apologetes del nou nacionalisme espanyol reiterin aquest suposat menyspreu per la llengua de Cervantes el que no és no serà.
Convido a la senyora diputada a passejar un matí qualsevol pel centre de Barcelona. Suposo que quan anem a comprar el diari, que és el primer que faig cada matí, podrà observar en els quioscos que la gran majoria de premsa diària està escrita en castellà. Si després entrem a una cafeteria a desdejunar segurament podrem veure un noticiari de televisió també en castellà, llengua que serà encara més hegemònica quan s’esdevingui l’apagada analògica. I comprovarà que, posats a escollir, la millor llengua per entrendre’s amb el cambrer potser ser és el romanès, parla que en bona mesura tots dos podríem entendre donada la semblança que hi ha entre llengües llatines. Com el català i el castellà, per exemple.
Voltant per la plaça de Catalunya podem entrar en una famosa botiga de cultura a comprar l’edició en català de l’última novel.la de José Saramago. Com que ens costarà trobar-la als expositors li demanarem a un dependent, el qual, amb cara d’estranyesa, buscarà en un prestatge perdut i ens traurà un llibre amb olor encara a impremta. Abans de dinar farem una visita a un col.legi públic del Raval, on podrà comprovar que els alumnes, fills d’immigrants en la seva majoria, tot i rebre l’ensenyament en català parlen entre ells en castellà. Ja per acabar la passejada anirem a dinar a un restaurant on, no podia ser d’una altre manera, la carta està en diversos idiomes menys en català. Per arribar al restaurant la diputada preguntarà en castellà a un dels Mossos que vigilen la porta de Palau, i aquest, segons diu la llei, li parlarà també en perfecte castellà.
Senyora Díaz la convido a passejar amb mi qualsevol dia per Barcelona. I tranquil.la que durant el dinar parlarem en la meva llengua materna, el castellà, i, certament m’agradaria que m’’expliqués com de traumàtica va ser la seva experiència de govern amb els “separatistes” del PNB, l’enorme èxit que va tenir al Congrés del PSOE on es va postular com a secretària general o el per què les seves continues absències quan era diputada al Parlament europeu.
Tot això li diu una persona gens sospitosa de “separatista”, que es va alegrar i molt quan la selecció espanyola de futbol va guanyar l’Eurocopa, que s’ha llegit l’obra completa de Juan Marsé sense traduir i que es va estimar més veure la versió original de “Vicky Cristina Barcelona” que no pas la doblada al català (és una qüestió de principis cinèfils). En definitiva: a Catalunya no es pot viure sense parlar en castellà. Sense saber català sí.

Sobre la funció pública

La crisi econòmica ha posat en valor l’accés a la funció pública com a una de les possibles sortides laborals amb certes garanties d’estabilitat i de promoció. En aquest sentit és d’agrair que el Govern de Catalunya no hagi retallat les seves previsions en matèria d’oferta d’ocupació pública. Amb la convocatòria de gairebé mil places de mossos d’esquadra segurament no baixarà massa l’índex d’atur, però si és segur que millorarà el servei al ciutadà i es donarà l’oportunitat a que moltes persones amb vocació real de servei públic puguin realitzar-se professionalment.
Perquè per fortuna queden ja molt lluny de la realitat els tòpics dels funcionaris com a treballadors mal educats i mandrosos. Molts àmbits de l’administració estan a l’avantguarda avui en dia en quant a gestió d’organitzacions . I, almenys la Generalitat, ha aconseguit un alt estàndard de previsibilitat, transparència i agilitat en el seus processos selectius.
Val a dir també que no tots són flors i violes si treballes a l’administració, queden encara moltes assignatures pendents. Per exemple, tot i que els conceptes retributius són els mateixos per a tots els funcionaris arreu de l’Estat a la pràctica ens trobem amb situacions de greuge comparatiu. Guanyen més o menys el mateix el funcionaris de la Junta d’Extremadura i els de la Generalitat de Catalunya. Però la capacitat de compra és molt més inferior en el cas dels catalans. I a una distància important.
També no és gens just que encara siguin tant incipients els sistemes que premien la tasca desenvolupada i l’aconseguiment d’objectius per part dels empleats públics. No tothom ha de cobrar igual, no tothom rendeix igual.
Per últim, és un fet constatable que els funcionaris que fan tasques de subaltern o administratives tenen una retribució una mica per sobre del que es guanya al mercat de treball. Però caldria augmentar el sou dels funcionaris del cossos superiors i mitjos, que es troben molt de sota del que es guanya per funcions similars a l’empresa privada.