Los abrazos rotos

Parece mentira que con tanto talento cinematográfico la cuota de pantalla de las producciones españolas sean tan exigua. En Francia, que no tiene un cine desde el punto de vista artístico superior al que se hace en España, cerca de la mitad de las películas exhibidas son de producción propia. La última película de Pedro Almodóvar, “Los abrazos rotos”, me parece un filme excelente, por ejemplo. No será quizás una obra mayor del realizador manchego pero es muy superior a la gran mayoría de las películas norteamericanas que fin de semana sí, fin de semana también copan las salas españolas.
Dicen algunos a modo de justificación que el cine europeo en general es aburrido y que no despierta el interés del gran público. Lo cierto es que en una ciudad tan bien dotada de infraestructuras culturales como es Barcelona es difícil la continuidad en cartelera de muchas producciones artísticamente notables. No ir a ver una película española o catalana la semana del estreno es casi garantía de no verla nunca, salvo en una sesión de madrugada en la Dos. Pienso que se puede hacer más por fomentar un cine que ha demostrado estar entre los mejores del mundo. Almodovar es muy grande, pero hay también mucha vida a su alrededor.

Depurar responsabilidades hasta el final

No estoy dispuesto como ciudadano a que los últimos asuntos turbios del Partido Popular se ventilen sin más. Me parece de enorme gravedad la trama de espionaje destapada en la comunidad de Madrid. Me parece de lo más ruin y miserable espiar a los adversarios políticos ¡y encima con dinero público!Una fechoría así no puede quedar impune. Animo a que la oposición en la asamblea madrileña haga todo lo posible para continuar las pesquisas. Y acuérdense que la señora Aguirre es hoy presidenta gracias a dos tránsfugas del partido socialista, que supongo que estarán disfrutando de su ilícito enriquecimiento sin que apenas nadie se acuerde de sus nombres.

Sí a més català al cinema

Trobo molt adient la iniciativa del Govern de doblar més pel.lícules al català. És un dels àmbits on la presència de la llengua pròpia és més feble. I trobo també que l’actitud dels distribuïdors, majoritàriament nord-americans, és molt poc sensible amb la realitat catalana. Personalment n’estic tip de tanta prepotència per part d’aquestes grans companyies. Demanem una cosa tan senzilla i comprensible com és poder viure en català a Catalunya. Que vegin la producció catalana “Vicky Cristina Barcelona” i potser descobriran que els catalans som quelcom més que una tribu en vies d’extinció.

“Boom” de la cuina catalana

Benvingut sigui l’esclat de restaurants de cuina catalana tradicional que hi ha darrerament a una ciutat tant “gourmanda” com és Barcelona. No sé si és moda o serà quelcom durador, però, per ventura, cada vegada són més els establiments de la ciutat comtal on es poden degustar plats de la nostra culinària típica amb una bona relació qualitat - preu. Trobo, en aquest sentit, que els catalans no sabem donar a conèixer prou el nostre ric patrimoni gastronòmic.
I no tinc res en contra de la cuina d’autor, m’encanta, però fora bo tastar amb més freqüència la gran simfonia de colors, olors i sabors que ens ofereix el nostre rebost. Del mar a la muntanya, de l’horta al bosc, tenim un producte de primera qualitat i mans sàvies per transformar-ho. Encoratjo per això als grans cuiners catalans a trobar el punt d’equilibri entre una cuina d’avantguarda i el plaer de degustar les excelses creacions de les nostre àvies. I amb el vi, ens passa una cosa semblant. No som prou conscients de les bondats de les nostre elaboracions. No hauria de fer falta que ens ho digués un nord-americà per saber de l’excel.lència de molts del nostres vins.