El franquisme a Esplugues

La mort de Josep Benet ha posat de manifest la fragilitat de la memòria i la necessitat de recollir-la i d'explicar-la perquè mai més no es tornin a reproduir episodis de violència com el de la guerra civil. El poble jueu això ho sap molt bé, d'aquí que el record de l'Holocaust sempre estarà present en la ment dels israelites d'arreu. Aquí, a l'Estat espanyol som uns grans justiciers quan lluitem contra les dictadures alienes. Com ara la mediàtica detenció de Pinochet, o les causes obertes a l'Audiència Nacional contra militars argentins o contra responsables del genocidi succeït a Rwanda. Al nostre país, el pacte de la transició va ser impecable, i crec que va ser un encert el fet de no voler mirar cap enrera i depurar responsabilitats als capitosts del franquisme. Però una cosa és perdonar i una altra molt diferent oblidar.
I aquí a Esplugues sembla que ningú es dona per assabentat que la dictadura també va tenir els seus partidaris. Els catalans de Franco com molt bé recorda Ignasi Riera en un llibre seu sobre la qüestió. No es tracta de ser sectaris, però molts militants de l'antic POUM (malauradament cada cop menys per imperatiu d'edat) encara estant esperant que el PSUC es disculpi en públic pel seus excessos estalinistes. I també es legítim reivindicar el drama de la gent d'Unió Democràtica de Catalunya, que van ser perseguits per tots dos bàndols. Perquè els crims dels energúmens de la FAI contra membres de l'Església o contra "gent d'ordre" també van omplir de sang innocent la reraguarda republicana i no tenen cap justificació. Poca cosa podia fer el president Companys davant l'esverament de determinats elements que jo posaria més a prop de la delinqüència comuna que de la veritable revolució.
A la nostra ciutat hi ha una entitat que es diu Grup d'Estudis d'Esplugues que, no sé per quin motiu, pateix una amnèsia selectiva sobre el que va passar a la nostra vila entre els anys 1939 i 1979. Jo tinc moltes preguntes la resposta de les quals desconec i m'agradaria saber. L'abast de la repressió franquista als inicis del règim, la importància del moviment associatiu veïnal al tardofranquisme, la lluita dels partits polítics clandestins durant la dictadura o la lluita obrera a la nostra ciutat. Em moro de curiositat. Faig una crida pública. Jo sóc massa jove i no sé com fer-ho, però segur que hi algú capaç d'evocar i de fer visible aquesta memòria col.lectiva. No es tracta de buscar culpables sinó de saber la veritat. Molta gent va donar la seva vida en la lluita per les llibertats i mereixen, com a mínim, un record i un respecte.