Excel.lent iniciativa

Es queixen els polítics, a vegades amb raó, que la gran majoria d'ocasions mesures de govern que prenen i poden tenir que un impacte real i positiu en la ciutadania passen malauradament desapercebudes. És el cas d’una iniciativa que va anunciar el president de la Generalitat al debat de política general, del qual va transcendir poc més que les típiques picabaralles entre l’executiu i l’oposició. Si no ho vaig entendre malament, la Generalitat atorgarà crèdits tous de fins a 6000 euros per a formació. I potser molts es preguntaran, per a què? No hi ha una educació reglada i gratuïta?, no hi ha uns fons que es dediquen a la capacitació professional?. Sí però amb una mica menys de 6.000 euros, per exemple, pots finançar-te la preparació d’una oposició a l’administració. Una sortida professional cada vegada més atractiva és la funció pública, i més en temps de crisi econòmica com els que vivim. A Barcelona hi ha centres privats que preparen molt bé els opositors. Però clar, la qualitat s’ha de pagar. I no és just que una persona amb vocació i capacitat no pugui preparar bé unes oposicions perquè no s’ho pot pagar. I si no vas una acadèmia, tret que siguis un setciències, mai no aprovaràs.

"Odio Barcelona"

Aquests dies hem pogut gaudir dins el marc del festival de documentals musicals In-edit d’un film sobre la trajectòria biogràfica del cantant José María Sanz, més conegut com Loquillo. I precisament aquests dies, suposo que amb ocasió d’aquesta estrena, han aparegut també a la premsa digital unes declaracions de l’artista criticant la Barcelona d’avui. Segons ell, una capital provinciana, plena de “guiris” que fastiguegen i on només determinats creadors culturals, afins al catalanisme oficial ve a dir, viuen de les subvencions. Malauradament sembla que la relació entre el músic i la ciutat comtal continua sent d’amor-odi. El propi Loquillo es defineix com a barcelonès del barri del Clot. Però en el seu darrer concert -per cert, magnífic- no va poder omplir les poc més de dos mil cadires de la sala gran de l’Auditori.
El seu exili artístic a Donosti, és per raons semblants al de Sabino Méndez, escriptor i lletrista de la primera època de Loquillo, a Madrid o el de Carlos Segarra, líder del grup Los Rebeldes i amic íntim de Loquillo, a Alacant. En el discurs de tot tres subjeu l’idea de que la cultura en castellà està perseguida a Catalunya. Això no és veritat. La capital de Catalunya continua essent la ciutat “d’en Marsé, d’en Gato i d’en Rabinad”, com diu el “Loco” a una de les seves cançons. Mendoza, Ruiz-Zafón, Manolo García són cultura catalana en castellà com ho són Najat Echacmic, Lluís Anton Baulenas o Lluís Llach cultura en catalana en català. Però en un cosa estic d’acord amb el meu admirat Loquillo. És de jutjat de guàrdia que per a un artista de la categoria d’en Jaume Sisa hagin hagut de passat tants anys perquè la seva ciutat li rendís un homenatge. Per quan un reconeixement públic al rocker que més ha parlat de la ciutat comtal? El Tibidabo, el Pac de Cervantes, la Diagonal, la Avenida de la Luz, el Nou Camp, l’escullera...les seves cançons estan plenes de referències a Barcelona. Quant serà el dia en que la seva ciutat li demostri públicament el seu reconeixement.

Extremadura versus Catalunya

M’agrada molt la campanya publicitària que està fent la Junta d’Extremadura. És la típica campanya que es fa per fomentar l’autoestima dels autòctons i per que els foranis ens adonem que Extremadura és avui dia una regió desenvolupada, homologable a la resta de l’Europa dels 15, amb atractius de tot tipus. No ho dubto. Molta gent m’ha parlat meravelles d’aquesta terra, i tant aviat com pugui faré una escapada per conèixer el seus encants. I me’n alegro que els hi vagin també les coses als extremenys. N’és la prova de que l’Estat de les autonomies va ser un gran encert i que gràcies a la generositat de les comunitats més riques han pogut créixer en benestar les altres.
Però, ens trobem ara en una cruïlla important. És just i progressista que ciutadans d’una comunitat passin gana mentre administracions d’altres territoris es poden permetre despeses que aquí no podem fer ni en el millor dels nostres somnis? No ho diu només la Generalitat, ho diu Càrites de Barcelona: amb la situació de crisi econòmica en que ens trobem ha augmentat exponencialment el número de persones que necessiten ajudes bàsiques per sobreviure.
Solidaritat entre comunitats autònomes sí. Transparència també. I el que toca ara és que comunitats mal finançades com és el cas de Catalunya rebin els diners que necessiten. Ningú no ho ha dit, però és evident que si un rep més, un altre rebrà menys. I és l’hora de que l’Extremadura de José Manuel Calderón, el base de la selecció espanyola de bàsquet i ben pagat jugador de la NBA, tingui un gest de solidaritat. N’estic tip que des de molt llocs d’Espanya hi hagi encara la creença que els catalans ens aprofitem dels diners de la resta.

Elogi del senyor Monegal

Molta gent ho ha dit ja: el programa setmanal sobre televisió que fa Ferran Monegal a Barcelona Televisió és dels millors espais catòdics que se’n fan a Espanya. M’agrada tant com les seves encertades crítiques de televisió a El Periódico. Llàstima que destrossi tant la llengua a la tele, sent com és catalanoparlant. Tot i què em sembla que ho fa a consciència, que se’n en fot del que és políticament correcte .
Tant la part de “zapping” de les cadenes com l’entrevista a un personatge públic del món de la televisió són fenomenals. Els convidats es confessen com si anessin a l’església i en Monegal sap treure un bon suc de cada fruita que posa a l’expremedora. Reconec que després del veure entrevistes seves he canviat radicalment d’opinió respecte al personatge en qüestió. Per exemple, a Fernando Sánchez Dragó el tenia per un filofeixista però vaig comprovar que és una persona polièdrica i interessant. També vaig quedar al.lucinat amb l’entrevista amb l’Alfons Arús. El tenia per un humorista de segona fila i vaig descobrir un periodista de primera categoria. Els poc més de 16.000 euros que diu que costa cada programa –surt sempre la xifra sobre impressionada en els crèdits finals- suposen un exemple de com gastar bé els diners públics. No canviï!

Sempre NO

Com a ciutadà n’estic fart de l’abús que se’n fa de les plataformes en contra d’alguna cosa. És el fenòmen conegut des de fa anys com a “not in my backyard”, que traduït al català ve a dir que sí, que volem un centre de desintoxicació d’estupefaents, per posar un exemple, però no al costat de casa meva, i sí al costat de la casa d’un altre, “tant se me’n fa on sigui mentre no el tingui a sota” te’n diu avui dia qualsevol. Per aquesta regla de tres un bon nombre d’equipaments socialment necessaris no es realitzen o troben mil traves per a la seva realització, tot i estar fins i tot pressupostats. Des de l’ubicació d’una presó, passant per la d’un hospital (“els senyals acústics de les ambulàncies no ens deixaran dormir” he sentit a dir), la d’un tanatori (és dels “vius” dels que hem de “desconfiar”, no dels morts!) o la d’uns contenidors d’escombraries. Tot es discuteix. “Quin nivell!” em va dir fa temps un conegut arquitecte que és alemany, tot referint-se al debats tan intensos que es produeixen a les nostres ciutats i pobles entorn de qualsevol reforma urbana, per petita que sigui. D’acord que tot és opinable, i que les suggerències i reclamacions ciutadanes contribueixen a enriquir qualsevol projecte de l’administració. Però no pot ser que tothom es cregui amb l’autoritat de parlar com si fos un arquitecte o un enginyer.
La democràcia és prou àmplia i generosa com per permetre tot tipus de reivindicacions, això sí, sempre sense violència ni intimidació. Però ningú no pot arrogar-se, com fan alguns, el fet de parlar “en nom del poble” (qui ha elegit a molts líders veïnals?, em pregunto). Ni tampoc és permissible en un Estat de dret vulnerar la legalitat amb total impunitat. Ni utilitzar qualsevol mitjà per aconseguir els teus objectius. Ni qüestionar la legitimitat d’unes autoritats escollides en unes eleccions lliures. N’estic fart del No. Trobo a faltar els temps, no tan llunyans, en què la gent es bellugava, per exemple, per tenir millors escoles. Ara només es mobilitza la gent si és en contra d’alguna cosa o d’algú. Trobo que encara estem a molta distància d’una democràcia de qualitat. I no tot és culpa del governants.

Per què l'espanyola no és la millor lliga del món?

Espanya viu un moment futbolísticament daurat. Un bon exemple és el fet que un munt de jugadors de la Lliga BBVA estant en el llistat d’on sortirà la pilota d’or d’enguany. Però si bé a nivell de clubs el futbol espanyol sempre ha ocupat un lloc destacat entre els millors països d’Europa i del món, a nivell de selecció les coses no sempre han estat així. Amb la victòria en la recent Eurocopa, Espanya ha esdevingut la segona selecció en el rànquing d’aquesta competició. I en els Jocs Olímpics, un torneig revaloritzat darrerament, hem aconseguit grans èxits com la medalla d’or de Barcelona 1992. Però, en canvi, i aquí rau la taca negra, els campionats del món han estat gairebé sempre un pou de desgràcies pel combinat espanyol. La millor classificació ha estat una quarta plaça al Mundial de Brasil de 1950. I tot i això, ocupem el setè lloc en l’històric d’aquesta competició.
I sí, és veritat que la lliga espanyola competeix amb la lliga italiana en ser la segona del món, podent ser perfectament la millor. Perquè és indubtable que la Premier League anglesa és avui per avui la número ú. Per què? Doncs perquè les imatges dels partits de la Premier són de gran qualitat i en canvi la majoria de resums dels partits de la lliga espanyola semblen enregistrats per un vídeoaficionat. Perquè teníem als “hooligans” britànics com els seguidors més dolents del món i resulta que a casa nostra no hem solucionat ni molt menys el problema de la violència als estadis. Uns camps, els espanyols amb moltíssims seients buits, a diferència del plens que es donen a Anglaterra. I el més important el futbol anglès ha sabut incorporar les tècniques de màrqueting que han fet dels Estats Units la primera potència de l’esport professional. Només amb clubs ben capitalitzats es pot tenir als millors jugadors del món, què és el que atrau al públic. La lliga espanyola pot esdevenir la millor del món si vol, si aprovem totes aquestes assignatures pendentes.

Tracte injust amb el Barça

Els Jocs Olímpics de Barcelona’92 van significar, entre moltes coses, dotar la ciutat d’instal.lacions esportives de tot tipus, com ara l’Estadi Olímpic Lluís Companys, el qual, per cert, no és cap meravella arquitectònica i serà de nou remodelat per acollir els Campionats d’Europa d’Atletisme. L’any vinent s’inaugurarà a Cornellà-El Prat el nou estadi del Reial Club Esportiu Espanyol. I a l’igual que en els casos del Real Madrid, del València o de l’Atlètic de Madrid l’operació consisteix en requalificar uns terrenys urbans de gran valor i amb la plusvàlua aixecar un nou camp, una nova ciutat esportiva o, com és el cas del Barça, remodelar l’estadi per adaptar-lo a les noves exigències de qualitat i confort. En els casos que he comentat no hi va haver massa problemes polítics o socials en acceptar un acte clarament especulatiu. El futbol, com molt bé va dir el senyor Álvarez-Cascos, és d’interès general.
Però es veu que l’article 14 de la nostra Constitució, el que parla de la igualtat davant la llei (i també en l’aplicació de la llei) no regeix pel Futbol Club Barcelona. Qualsevol proposta que fa la directiva en aquest sentit aixeca una polseguera desproporcionada. Els veïns bramen contra qualsevol projecte que surti de les oficines d’Arístides Mallol. I l’Ajuntament s’arronsa normalment per tal de no indisposar-se amb els veïns.
Amb molt de disgust veig que el maquíssim projecte dissenyat per Forster mai no es farà realitat, però ni aquest ni cap altre. Per això, en una mostra d’altruïsme i generositat proposo una possible solució al problema. Enderroquem totes les instal.lacions barcelonines del Barça , inclòs el Camp Nou, i cedim tota aquesta enorme superfície a la ciutat per fer una gran zona verda. El socis del Barça podrem veure al nostre estimat club a la nova seu, l’estadi olímpic. Però clar, donat que la seva capacitat és de poc més de 50.000 seients s’hauran d’establir tres o quatre torns per tal que tots tinguessin dret a veure un partit ni que sigui de tant en tant. Fora bo que d’altres institucions donessin a la ciutat el seu patrimoni per tal d’augmentar els metres quadrats de gespa de la ciutat. Això sí, enderroquin el Camp Nou però mantinguin intacte el terreny de joc, no fos cas que qualsevol ecologista ens denunciés.
César Romero García
Soci nº 45.543 del Futbol Club Barcelona

Un país que llegeix, un país de primera

D’entre els factors que es tenen en compte a l’hora de mesurar el desenvolupament humà d’un país hi ha entre altres el nivell cultural de la seva població. Un bon nivell cultural és símptoma d’un capital humà ben format, de tenir una ciutadania integrada per persones amb criteri (cosa imprescindible en una democràcia), i també de poder competir en un mercat globalitzat on la informació és l’element clau. No vull parlar del nostre sistema educatiu, que és molt millorable. Afortunadament sembla que hi ha un cert consens entre forces polítiques i agents socials per redreçar una situació que no pinta massa bé segons els estudis més solvents.
Però avui vull parlar de la lectura, no de l’educació. Les enquestes internacionals al respecte sempre han dit que l’Estat espanyol està entre els països desenvolupats on menys es llegeix, ja sigui llibres o premsa. Això contrasta amb fets com ara la potència de la nostra indústria editorial (que es beneficia del creixement del castellà en el món) o la circumstància de que Barcelona o Madrid siguin de les ciutats occidentals on s’edita. més premsa gratuïta, una premsa que no resta lectors als diaris tradicionals, ans al contrari, crea nous i potencials lectors de premsa de pagament . Pel que fa al foment de la lectura val a dir que les diferents administracions estan executant tot un seguit d’accions que van en la bona línea. Cada dia tenim un millor parc de biblioteques, tant a Barcelona ciutat com a comarques, proliferen els clubs de lectura, tornem a tenir un saló del llibre o ara existeix la possibilitat de fer turisme literari amb rutes com les del Quixot o la de Carvalho. Però entre totes aquestes iniciatives vull destacar una que em sembla molt encertada. Em refereixo a la campanya de la Generalitat mitjançant la qual regala una subscripció gratuïta d’un any a una publicació en català als joves que fan els 18 anys i ho han demanat. Enhorabona! Visca la lectura!

Comer en tiempos de crisis

Proliferan cada vez más en Barcelona establecimientos de restauración caracterizados por hacer realidad el viejo aforismo del bueno, bonito y barato. Agrupados normalmente en cadenas, ofrecen una gastronomía aceptable, a unos precios casi imposibles, un servicio diligente y amable, y entornos familiares y agradables. He de reconocer que el restaurante mejor decorado de Barcelona, a mi criterio, pertenece a uno de estos grupos. Y créanme que he estado en muchos, de todo tipo y condición.
Desconozco, por otra parte, si ésta es una idea autóctona o es importada de otro país. Agradecería que alguien me iluminara al respecto. En Nueva York, Londres o París no he visto nada similar. ¿Cuál es el misterio de tan excelente calidad-precio? Evidentemente centralizar las compras, tener garantizado el lleno todos los días y en diferentes turnos, y centrarse únicamente en platos hechos con productos de precio moderado. Evidentemente ni nos sirven lubina salvaje, ni carpaccio de vieiras, ni solomillo de Irlanda, ni arroz caldoso de bogavante ni pulpitos de playa salteados. Pero sí podemos degustar sabrosos platos en raciones generosas y, en algunos casos, con un punto de creatividad. Quién es capaz despreciar unos macarrones con una salsa de tomate que sabe a tomate, unos huevos estrellados que no tienen nada que envidiar a los de Casa Lucio, unas excelsas y sencillas sardinas marinadas o una hamburguesa de solomillo jugosa (a mi gusto) y bien acompañada. Por no hablar del tiramisú o la crema catalana de alguno de estos sitios.
Por tanto, este segmento de mercado hace de Barcelona una ciudad todavía más puntera en cuanto a oferta gastronómica, popularizando las comidas de calidad y a un precio atractivo. Porque la oferta de restaurantes de alta gama es cada vez más larga y más que “apetitosa”. Además de haber también muchísimos establecimientos, la mayoría familiares, con una excelente relación calidad-precio. Conclusión: realmente hay que andar muy despistado para comer mal en Barcelona. Además, a quien corresponda, sería bueno hacer una marca turística que identifique los locales con un mínimo de calidad. Porque molestan hasta a la vista los establecimientos cutres que hay en los sitios más turísticos y que sirven ¿paellas? y presuntas tapas a unos precios además no especialmente baratos.