Un dels àmbits on ha de prevaler per sobre de tot el consens entre govern i oposició és en el de les relacions exteriors. I me’n alegro molt que darrerament els senyors Zapatero, Rajoy, i fins i tot Duran i Lleida, estiguin d’acord en qüestions tant transcendentals com ara que Barcelona hagi estat escollida seu de la Unió per a la Mediterrània o que Espanya ha de tenir un lloc en la famosa cimera econòmica de Washington. Hi ha més temes on cal aprofundir i arribar a acords, com per exemple l’establiment de més tropes espanyoles en missions humanitàries o avançar en la poc desenvolupada però encertada idea de crear una Aliança de Civilitzacions. Espanya, d’altra banda, ha de formar part juntament amb França i Alemanya de l’eix impulsor de la Unió Europea. I un lideratge potent de la comunitat hispanoamericana ha de ser també una altra prioritat de la política exterior espanyola, amb la col.laboració de governants de l’alçada de Lula. Avui ens podem sentir orgullosos de que Espanya encapçali la lluita contra la fam en el món, de que estigui capficada en trobar una sortida democràtica a la dictadura cubana o del fet de ser un dels països que s’estan prenent més en serio l’amenaça del canvi climàtic. Potser no li agradi al senyor Aznar, però Espanya ara sí que pinta al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada