"Odio Barcelona"

Aquests dies hem pogut gaudir dins el marc del festival de documentals musicals In-edit d’un film sobre la trajectòria biogràfica del cantant José María Sanz, més conegut com Loquillo. I precisament aquests dies, suposo que amb ocasió d’aquesta estrena, han aparegut també a la premsa digital unes declaracions de l’artista criticant la Barcelona d’avui. Segons ell, una capital provinciana, plena de “guiris” que fastiguegen i on només determinats creadors culturals, afins al catalanisme oficial ve a dir, viuen de les subvencions. Malauradament sembla que la relació entre el músic i la ciutat comtal continua sent d’amor-odi. El propi Loquillo es defineix com a barcelonès del barri del Clot. Però en el seu darrer concert -per cert, magnífic- no va poder omplir les poc més de dos mil cadires de la sala gran de l’Auditori.
El seu exili artístic a Donosti, és per raons semblants al de Sabino Méndez, escriptor i lletrista de la primera època de Loquillo, a Madrid o el de Carlos Segarra, líder del grup Los Rebeldes i amic íntim de Loquillo, a Alacant. En el discurs de tot tres subjeu l’idea de que la cultura en castellà està perseguida a Catalunya. Això no és veritat. La capital de Catalunya continua essent la ciutat “d’en Marsé, d’en Gato i d’en Rabinad”, com diu el “Loco” a una de les seves cançons. Mendoza, Ruiz-Zafón, Manolo García són cultura catalana en castellà com ho són Najat Echacmic, Lluís Anton Baulenas o Lluís Llach cultura en catalana en català. Però en un cosa estic d’acord amb el meu admirat Loquillo. És de jutjat de guàrdia que per a un artista de la categoria d’en Jaume Sisa hagin hagut de passat tants anys perquè la seva ciutat li rendís un homenatge. Per quan un reconeixement públic al rocker que més ha parlat de la ciutat comtal? El Tibidabo, el Pac de Cervantes, la Diagonal, la Avenida de la Luz, el Nou Camp, l’escullera...les seves cançons estan plenes de referències a Barcelona. Quant serà el dia en que la seva ciutat li demostri públicament el seu reconeixement.