Rosa Díez ets una mentidera

Rosa Díez menteix i ho sap. Em sembla bé que la senyora Rosa Díez hagi donat una conferència a la seu de l’Ateneu. Es un gest de democràcia que honora la vella institució barcelonina. Però no em sembla creïble que continuï afirmant que per molt que els seus amics catalans li ho continuen negant el castellà és una llengua perseguida a Catalunya. Per molt que els apologetes del nou nacionalisme espanyol reiterin aquest suposat menyspreu per la llengua de Cervantes el que no és no serà.
Convido a la senyora diputada a passejar un matí qualsevol pel centre de Barcelona. Suposo que quan anem a comprar el diari, que és el primer que faig cada matí, podrà observar en els quioscos que la gran majoria de premsa diària està escrita en castellà. Si després entrem a una cafeteria a desdejunar segurament podrem veure un noticiari de televisió també en castellà, llengua que serà encara més hegemònica quan s’esdevingui l’apagada analògica. I comprovarà que, posats a escollir, la millor llengua per entrendre’s amb el cambrer potser ser és el romanès, parla que en bona mesura tots dos podríem entendre donada la semblança que hi ha entre llengües llatines. Com el català i el castellà, per exemple.
Voltant per la plaça de Catalunya podem entrar en una famosa botiga de cultura a comprar l’edició en català de l’última novel.la de José Saramago. Com que ens costarà trobar-la als expositors li demanarem a un dependent, el qual, amb cara d’estranyesa, buscarà en un prestatge perdut i ens traurà un llibre amb olor encara a impremta. Abans de dinar farem una visita a un col.legi públic del Raval, on podrà comprovar que els alumnes, fills d’immigrants en la seva majoria, tot i rebre l’ensenyament en català parlen entre ells en castellà. Ja per acabar la passejada anirem a dinar a un restaurant on, no podia ser d’una altre manera, la carta està en diversos idiomes menys en català. Per arribar al restaurant la diputada preguntarà en castellà a un dels Mossos que vigilen la porta de Palau, i aquest, segons diu la llei, li parlarà també en perfecte castellà.
Senyora Díaz la convido a passejar amb mi qualsevol dia per Barcelona. I tranquil.la que durant el dinar parlarem en la meva llengua materna, el castellà, i, certament m’agradaria que m’’expliqués com de traumàtica va ser la seva experiència de govern amb els “separatistes” del PNB, l’enorme èxit que va tenir al Congrés del PSOE on es va postular com a secretària general o el per què les seves continues absències quan era diputada al Parlament europeu.
Tot això li diu una persona gens sospitosa de “separatista”, que es va alegrar i molt quan la selecció espanyola de futbol va guanyar l’Eurocopa, que s’ha llegit l’obra completa de Juan Marsé sense traduir i que es va estimar més veure la versió original de “Vicky Cristina Barcelona” que no pas la doblada al català (és una qüestió de principis cinèfils). En definitiva: a Catalunya no es pot viure sense parlar en castellà. Sense saber català sí.